Blog
EL COS SENSE FILTRES
Idees, reflexions i confidències
Quan el cos s’acostuma a una emoció: moviment i creativitat per obrir nous camins
Les emocions tenen vida pròpia. L’estrès, la preocupació, la culpa, la ràbia o la tristesa apareixen gairebé automàticament davant de determinades situacions. Però… i si una part d’aquest automatisme no depengués només del que passa fora, sinó també del que el nostre cos ha après a repetir?
El cervell és extraordinàriament eficient. Tot allò que repetim moltes vegades acaba convertint-se en un hàbit. Això també passa amb les emocions. Si durant anys hem respost amb preocupació davant la incertesa o amb tensió davant qualsevol canvi, el cos acaba reconeixent aquests estats com a familiars.
No és que vulguem sentir-nos així. Simplement, el nostre cos coneix aquest camí millor que qualsevol altre.
El cos guarda la memòria de les emocions
Les emocions es manifesten en la respiració, en el to muscular, en la postura, en la manera de caminar, en la velocitat dels moviments o en la facilitat per mirar els altres als ulls.
Per això, moltes vegades, entendre què ens passa mentalment no és suficient. El cos continua reproduint patrons que s’han anat consolidant amb els anys. Podem tenir la sensació de donar voltes sempre al mateix lloc, com si canviessin les circumstàncies però la manera de sentir fos molt semblant. De fet, som tant fidels a la nostra manera de gestionar les emocions, que ens costa fins i tot pensar que podria ser diferent.
El moviment ens ajuda a sortir del cercle
Des de l’acompanyament psicocorporal i la Dansa Moviment Teràpia sabem que el moviment és molt més que un exercici físic.
Cada vegada que explorem una nova qualitat de moviment, canviem el ritme, ocupem l’espai d’una altra manera o permetem que aparegui un gest diferent, també estem oferint al sistema nerviós una experiència nova.
No es tracta de «moure’s per sentir-se millor”. Es tracta de descobrir que podem habitar el cos de formes diferents i que, quan el cos troba noves possibilitats, sovint també apareixen noves emocions, nous pensaments i noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb els altres.
El moviment es converteix així en un laboratori on podem experimentar sense necessitat de tenir totes les respostes.
Identificar abans de transformar
Abans de voler canviar una emoció, normalment, convé reconèixer-la.
Com és aquesta emoció al teu cos?
És pesada o lleugera?
T’impulsa cap endavant o et fa recular?
Et fa més petit/a o ocupa tot l’espai?
Té un ritme accelerat o lent?
Quan deixem de lluitar contra el que sentim i ho observem amb curiositat, apareix un espai des d’on és possible transformar-ho. No perquè l’emoció desaparegui, sinó perquè deixa de dirigir-nos de manera automàtica.
La creativitat obre nous camins
La creativitat no és patrimoni dels artistes.
És la capacitat de generar una resposta diferent davant d’una situació coneguda.
Cada petit canvi en el moviment és una invitació perquè el cervell construeixi connexions noves: un pas diferent, una respiració més ampla, una pausa, un gest inesperat, una mirada que abans evitàvem….
Són petites variacions que, repetides amb consciència, poden convertir-se en noves formes d’estar al món.
Una proposta
La pròxima vegada que notis que tornes a caure en una emoció coneguda, abans d’intentar canviar-la, pregunta’t:
- Què està fent el meu cos en aquest moment?
- Com estic respirant?
- Quina postura sostinc?
- Quin moviment necessita ara el meu cos que encara no li he permès?
Potser la resposta no arribarà en forma de paraules però pots obtener informació de la sensació corporal i aquesta observació t’obre la porta a una manera diferent de sentir, pensar i viure.
Viure en supervivència també deixa empremta al cos
Laia Estremeiro
Vivim totes les experiències a través del cos. Les emocions, l’estrès, la calma, la por, el cansament o l’alegria no només es pensen: també es manifesten en la respiració, el to muscular, el moviment, la postura i el funcionament del sistema nerviós.
Moltes persones viuen en un estat d’alerta permanent sense ni tan sols adonar-se’n. No perquè estiguin en perill en aquest moment, sinó perquè el seu sistema nerviós ha après que aquesta és la manera de funcionar. Amb els anys, sostenir-ho tot, anticipar-se als problemes, cuidar els altres abans que una mateixa, controlar el que pot passar o viure amb una tensió de fons deixa de ser una resposta puntual i es converteix en un patró adquirit.
El cos s’hi acostuma tant que ja gairebé no recorda què significa sentir-se realment segur, relaxat o disponible per al benestar. I precisament per això és tan difícil prendre’n consciència.
Sovint no ens n’adonem fins que alguna cosa ens obliga a aturar-nos: un esgotament, una malaltia, un atac d’ansietat, un dol, una ruptura o simplement la sensació que ja no podem continuar sostenint el ritme de sempre. És aleshores quan descobrim que no només estàvem cansades, sinó que feia molt de temps que vivíem en mode supervivència.
Des de la meva mirada, comprendre això és important, però no és suficient. Entendre amb la ment per què reaccionem d’una determinada manera no implica necessàriament que el cos deixi de reaccionar igual. El cos continua responent segons allò que ha après, perquè els patrons de protecció no són només idees: també són respiracions contingudes, tensions musculars, moviments limitats, emocions retingudes i respostes automàtiques del sistema nerviós.
Per això crec que la transformació necessita implicar també el cos.
La dansa moviment teràpia parteix d’aquesta premissa: el cos no és només el lloc on es manifesta el malestar, sinó també el lloc des d’on pot començar el canvi. A través del moviment conscient, de la respiració, de la presència i de l’experiència corporal, podem oferir al sistema nerviós una vivència diferent. No es tracta de forçar-lo a relaxar-se, sinó de crear les condicions perquè, a poc a poc, recuperi la sensació de seguretat que havia perdut.
En aquest sentit, trobo inspiradores algunes de les idees desenvolupades per Joe Dispenza sobre la relació entre el cos, les emocions i els patrons apresos. Més enllà del debat científic sobre algunes de les seves propostes, comparteixo la intuïció que el canvi profund no passa únicament per entendre el que ens ha passat, sinó per viure una experiència diferent que permeti al cos deixar enrere els patrons de supervivència.
Quan una ferida no s’ha pogut elaborar, no només queda en el record. També es reflecteix en la manera com habitem el cos, en com respirem, en com ens movem i en com respon el nostre sistema nerviós davant de la vida. Per això parlar, analitzar o explicar el dolor pot ser necessari, però no sempre és suficient per transformar-lo.
La transformació arriba quan ens permetem travessar l’experiència amb consciència corporal. Quan deixem de fugir del dolor i podem observar-lo, respirar-lo, sentir-lo i donar-li un espai perquè el cos també el pugui integrar. És aquí on, de mica en mica, el sistema nerviós aprèn que ja no cal viure sempre en alerta.
Deixem de sobreviure i ens permetem tornar a viure.
No era energia. Era tensió.
Durant molt temps vaig pensar que canviar consistia a entendre’m millor.
Llegir més. Reflexionar més. Analitzar més.
Quan alguna cosa es repetia a la meva vida, buscava explicacions. Intentava entendre per què em passava, d’on venia, què havia de fer diferent.
Però hi havia patrons que continuaven allà:l’exigència; la pressa; la sensació d’haver de fer més; la dificultat per descansar sense sentir que estava perdent el temps.
Els podia identificar perfectament i pensava que així, ho tenia controlat.
Però no. No els podia transformar.
Ara he entès que saber què em passa no és el mateix que veure com em passa.
I aquesta diferència l’estic començant a descobrir quan deixo de buscar només respostes amb la ment i començo a escoltar el cos i sentir-me de debò.
Sento que moltes coses que considerava part de la meva personalitat són, en realitat, patrons apresos: maneres d’organitzar-me, de relacionar-me, de sentir-me segura.
Fins i tot confonent activació amb vitalitat.
Pensava que era energia. Però crec que sovint era més proper a la tensió.
Una tensió tan habitual que havia deixat de notar-la.
El meu cos estava preparat per fer, resoldre, anticipar, sostenir.
Fins i tot quan no era necessari.
Quan intentava parar, apareixia una certa inquietud. Quan no produïa, alguna cosa dins meu s’incomodava. Com si la quietud fos un lloc només habitat per atendre una altra persona o en moments concrets per a una funció concreta.
I la vida et para. I el cos et posa el límit.
I aquí és on començo a entendre que el treball no consisteix a esforçar-me més per canviar. Sinó a deixar d’estrènyer.
A abaixar el volum d’aquest patró. A donar-me permís per no respondre immediatament a aquella empenta interna que sempre em portava cap endavant.
I a poc a poc, començar a explorar altres maneres d’estar.
La quietud.
Una quietud habitada.
Una quietud des de la qual podia escoltar.
Sentir la respiració, el pes del cos, els suports.
Notar què passa quan deixo de fer.
I des d’aquí comença a aparèixer una altra qualitat de moviment. Un moviment menys dirigit. Menys controlat. Més orgànic i plaent.
Permetre’m la presència, que el cos trobi el seu propi ritme.
I en aquests moments començo a descobrir una cosa que m’ha semblat molt valuosa:
Quan deixem d’alimentar un patró, apareix espai perquè en neixin d’altres.
Nous camins. Noves maneres de respondre. Noves formes de relacionar-nos.
Primer amb nosaltres mateixes. Amb les nostres necessitats. Amb els nostres límits.
Amb els nostres errors. Amb la nostra vulnerabilitat.
Crear les condicions perquè emergeixi una altra manera d’estar, més coherent, més amable, més connectada amb allò que realment sentim.
El cos hi té molt a dir.
Perquè els patrons no només viuen en els pensaments. Viuen en la respiració. En el to muscular. En la manera com sostenim el pes. En la velocitat amb què ens movem. En com ocupem l’espai.
I és també a través del cos que podem començar a descobrir altres possibilitats.
I de recuperar parts de nosaltres que havien quedat amagades sota anys de supervivència.
Laia Estremeiro
Quan el cos deixa de callar
Fa uns dies vaig rebre un diagnòstic que m’ha sacsejat profundament: una hepatitis autoimmune.
No crec que les malalties tinguin una única causa ni que es puguin explicar només des de les emocions. Entenc que hi ha una base científica, una predisposició genètica i altres factors ambientals associats.
Però també crec que les crisis importants de la vida poden convertir-se en una oportunitat per mirar-nos amb més honestedat. Per preguntar-nos quins factors del nostre entorn, de la nostra manera de viure i de sentir poden estar contribuint al nostre malestar.
Aquest procés m’ha portat a fer-me preguntes incòmodes.
- Quantes vegades he prioritzat l’adaptació a les situacions per davant de l’autenticitat del que sentia realment?
- Quantes vegades he callat o minimitzat el que sentia per evitar conflictes?
- Quantes vegades he sostingut situacions que ja no em nodrien?
Mirant enrere, reconec alguns trets que m’han acompanyat tota la vida: una gran exigència, sentit de la responsabilitat, capacitat de compromís, sensibilitat, ideals elevats i una tendència constant a voler millorar allò que m’envolta.
Són qualitats valuoses, sens dubte. Però quan es desequilibren poden convertir-se en una càrrega. I, de vegades, allò que eren fortaleses es transformen en un avís imperatiu de canvi.
La frustració acumulada, el perfeccionisme, la dificultat per posar límits, la sensació de no poder desplegar tot el meu potencial o de viure massa condicionada per estructures que no sentia meves han anat deixant petjada.
El cos parla.
No sempre amb paraules agradables.
De vegades ho fa amb cansament, amb tensió, amb dolor o amb una aturada inesperada que ens obliga a escoltar.
Per això cada vegada dono més valor al treball psicocorporal.
Perquè hi ha experiències que no es resolen només pensant-les.
Necessiten ser sentides.
Necessiten ser expressades.
Necessiten ser transformades a través del cos.
Necessiten moviment i dansa.
Necessiten espais on puguem deixar de controlar i començar a escoltar.
Per a mi, aquest procés està sent una invitació a recuperar la flexibilitat, a expressar el que sento abans que es converteixi en frustració, a deixar de viure des de l’obligació i a acostar-me cada vegada més a allò que em fa sentir viva.
No puc controlar tot el que em passa.
Però sí que puc escoltar el missatge.
I avui el missatge és clar.
Ja no vull una vida construïda només des de la seguretat.
Vull una vida construïda també des de la veritat, la creativitat, el moviment i la llibertat.
Perquè no sento que el cos m’estigui castigant.
Sento que m’està mostrant el camí de tornada a casa.
Quan el cos s’acostuma a una emoció: moviment i creativitat per obrir nous camins
Les emocions tenen vida pròpia. L’estrès, la preocupació, la culpa, la ràbia o la tristesa apareixen gairebé automàticament davant de determinades situacions. Però… i si una part d’aquest automatisme no depengués només del que passa fora, sinó també del que el nostre cos ha après a repetir?
El cervell és extraordinàriament eficient. Tot allò que repetim moltes vegades acaba convertint-se en un hàbit. Això també passa amb les emocions. Si durant anys hem respost amb preocupació davant la incertesa o amb tensió davant qualsevol canvi, el cos acaba reconeixent aquests estats com a familiars.
No és que vulguem sentir-nos així. Simplement, el nostre cos coneix aquest camí millor que qualsevol altre.
El cos guarda la memòria de les emocions
Les emocions es manifesten en la respiració, en el to muscular, en la postura, en la manera de caminar, en la velocitat dels moviments o en la facilitat per mirar els altres als ulls.
Per això, moltes vegades, entendre què ens passa mentalment no és suficient. El cos continua reproduint patrons que s’han anat consolidant amb els anys. Podem tenir la sensació de donar voltes sempre al mateix lloc, com si canviessin les circumstàncies però la manera de sentir fos molt semblant. De fet, som tant fidels a la nostra manera de gestionar les emocions, que ens costa fins i tot pensar que podria ser diferent.
El moviment ens ajuda a sortir del cercle
Des de l’acompanyament psicocorporal i la Dansa Moviment Teràpia sabem que el moviment és molt més que un exercici físic.
Cada vegada que explorem una nova qualitat de moviment, canviem el ritme, ocupem l’espai d’una altra manera o permetem que aparegui un gest diferent, també estem oferint al sistema nerviós una experiència nova.
No es tracta de «moure’s per sentir-se millor”. Es tracta de descobrir que podem habitar el cos de formes diferents i que, quan el cos troba noves possibilitats, sovint també apareixen noves emocions, nous pensaments i noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb els altres.
El moviment es converteix així en un laboratori on podem experimentar sense necessitat de tenir totes les respostes.
Identificar abans de transformar
Abans de voler canviar una emoció, normalment, convé reconèixer-la.
Com és aquesta emoció al teu cos?
És pesada o lleugera?
T’impulsa cap endavant o et fa recular?
Et fa més petit/a o ocupa tot l’espai?
Té un ritme accelerat o lent?
Quan deixem de lluitar contra el que sentim i ho observem amb curiositat, apareix un espai des d’on és possible transformar-ho. No perquè l’emoció desaparegui, sinó perquè deixa de dirigir-nos de manera automàtica.
La creativitat obre nous camins
La creativitat no és patrimoni dels artistes.
És la capacitat de generar una resposta diferent davant d’una situació coneguda.
Cada petit canvi en el moviment és una invitació perquè el cervell construeixi connexions noves: un pas diferent, una respiració més ampla, una pausa, un gest inesperat, una mirada que abans evitàvem….
Són petites variacions que, repetides amb consciència, poden convertir-se en noves formes d’estar al món.
Una proposta
La pròxima vegada que notis que tornes a caure en una emoció coneguda, abans d’intentar canviar-la, pregunta’t:
- Què està fent el meu cos en aquest moment?
- Com estic respirant?
- Quina postura sostinc?
- Quin moviment necessita ara el meu cos que encara no li he permès?
Potser la resposta no arribarà en forma de paraules però pots obtener informació de la sensació corporal i aquesta observació t’obre la porta a una manera diferent de sentir, pensar i viure.
Viure en supervivència també deixa empremta al cos
Laia Estremeiro
Vivim totes les experiències a través del cos. Les emocions, l’estrès, la calma, la por, el cansament o l’alegria no només es pensen: també es manifesten en la respiració, el to muscular, el moviment, la postura i el funcionament del sistema nerviós.
Moltes persones viuen en un estat d’alerta permanent sense ni tan sols adonar-se’n. No perquè estiguin en perill en aquest moment, sinó perquè el seu sistema nerviós ha après que aquesta és la manera de funcionar. Amb els anys, sostenir-ho tot, anticipar-se als problemes, cuidar els altres abans que una mateixa, controlar el que pot passar o viure amb una tensió de fons deixa de ser una resposta puntual i es converteix en un patró adquirit.
El cos s’hi acostuma tant que ja gairebé no recorda què significa sentir-se realment segur, relaxat o disponible per al benestar. I precisament per això és tan difícil prendre’n consciència.
Sovint no ens n’adonem fins que alguna cosa ens obliga a aturar-nos: un esgotament, una malaltia, un atac d’ansietat, un dol, una ruptura o simplement la sensació que ja no podem continuar sostenint el ritme de sempre. És aleshores quan descobrim que no només estàvem cansades, sinó que feia molt de temps que vivíem en mode supervivència.
Des de la meva mirada, comprendre això és important, però no és suficient. Entendre amb la ment per què reaccionem d’una determinada manera no implica necessàriament que el cos deixi de reaccionar igual. El cos continua responent segons allò que ha après, perquè els patrons de protecció no són només idees: també són respiracions contingudes, tensions musculars, moviments limitats, emocions retingudes i respostes automàtiques del sistema nerviós.
Per això crec que la transformació necessita implicar també el cos.
La dansa moviment teràpia parteix d’aquesta premissa: el cos no és només el lloc on es manifesta el malestar, sinó també el lloc des d’on pot començar el canvi. A través del moviment conscient, de la respiració, de la presència i de l’experiència corporal, podem oferir al sistema nerviós una vivència diferent. No es tracta de forçar-lo a relaxar-se, sinó de crear les condicions perquè, a poc a poc, recuperi la sensació de seguretat que havia perdut.
En aquest sentit, trobo inspiradores algunes de les idees desenvolupades per Joe Dispenza sobre la relació entre el cos, les emocions i els patrons apresos. Més enllà del debat científic sobre algunes de les seves propostes, comparteixo la intuïció que el canvi profund no passa únicament per entendre el que ens ha passat, sinó per viure una experiència diferent que permeti al cos deixar enrere els patrons de supervivència.
Quan una ferida no s’ha pogut elaborar, no només queda en el record. També es reflecteix en la manera com habitem el cos, en com respirem, en com ens movem i en com respon el nostre sistema nerviós davant de la vida. Per això parlar, analitzar o explicar el dolor pot ser necessari, però no sempre és suficient per transformar-lo.
La transformació arriba quan ens permetem travessar l’experiència amb consciència corporal. Quan deixem de fugir del dolor i podem observar-lo, respirar-lo, sentir-lo i donar-li un espai perquè el cos també el pugui integrar. És aquí on, de mica en mica, el sistema nerviós aprèn que ja no cal viure sempre en alerta.
Deixem de sobreviure i ens permetem tornar a viure.
No era energia. Era tensió.
Durant molt temps vaig pensar que canviar consistia a entendre’m millor.
Llegir més. Reflexionar més. Analitzar més.
Quan alguna cosa es repetia a la meva vida, buscava explicacions. Intentava entendre per què em passava, d’on venia, què havia de fer diferent.
Però hi havia patrons que continuaven allà:l’exigència; la pressa; la sensació d’haver de fer més; la dificultat per descansar sense sentir que estava perdent el temps.
Els podia identificar perfectament i pensava que així, ho tenia controlat.
Però no. No els podia transformar.
Ara he entès que saber què em passa no és el mateix que veure com em passa.
I aquesta diferència l’estic començant a descobrir quan deixo de buscar només respostes amb la ment i començo a escoltar el cos i sentir-me de debò.
Sento que moltes coses que considerava part de la meva personalitat són, en realitat, patrons apresos: maneres d’organitzar-me, de relacionar-me, de sentir-me segura.
Fins i tot confonent activació amb vitalitat.
Pensava que era energia. Però crec que sovint era més proper a la tensió.
Una tensió tan habitual que havia deixat de notar-la.
El meu cos estava preparat per fer, resoldre, anticipar, sostenir.
Fins i tot quan no era necessari.
Quan intentava parar, apareixia una certa inquietud. Quan no produïa, alguna cosa dins meu s’incomodava. Com si la quietud fos un lloc només habitat per atendre una altra persona o en moments concrets per a una funció concreta.
I la vida et para. I el cos et posa el límit.
I aquí és on començo a entendre que el treball no consisteix a esforçar-me més per canviar. Sinó a deixar d’estrènyer.
A abaixar el volum d’aquest patró. A donar-me permís per no respondre immediatament a aquella empenta interna que sempre em portava cap endavant.
I a poc a poc, començar a explorar altres maneres d’estar.
La quietud.
Una quietud habitada.
Una quietud des de la qual podia escoltar.
Sentir la respiració, el pes del cos, els suports.
Notar què passa quan deixo de fer.
I des d’aquí comença a aparèixer una altra qualitat de moviment. Un moviment menys dirigit. Menys controlat. Més orgànic i plaent.
Permetre’m la presència, que el cos trobi el seu propi ritme.
I en aquests moments començo a descobrir una cosa que m’ha semblat molt valuosa:
Quan deixem d’alimentar un patró, apareix espai perquè en neixin d’altres.
Nous camins. Noves maneres de respondre. Noves formes de relacionar-nos.
Primer amb nosaltres mateixes. Amb les nostres necessitats. Amb els nostres límits.
Amb els nostres errors. Amb la nostra vulnerabilitat.
Crear les condicions perquè emergeixi una altra manera d’estar, més coherent, més amable, més connectada amb allò que realment sentim.
El cos hi té molt a dir.
Perquè els patrons no només viuen en els pensaments. Viuen en la respiració. En el to muscular. En la manera com sostenim el pes. En la velocitat amb què ens movem. En com ocupem l’espai.
I és també a través del cos que podem començar a descobrir altres possibilitats.
I de recuperar parts de nosaltres que havien quedat amagades sota anys de supervivència.
Laia Estremeiro
Quan el cos deixa de callar
Fa uns dies vaig rebre un diagnòstic que m’ha sacsejat profundament: una hepatitis autoimmune.
No crec que les malalties tinguin una única causa ni que es puguin explicar només des de les emocions. Entenc que hi ha una base científica, una predisposició genètica i altres factors ambientals associats.
Però també crec que les crisis importants de la vida poden convertir-se en una oportunitat per mirar-nos amb més honestedat. Per preguntar-nos quins factors del nostre entorn, de la nostra manera de viure i de sentir poden estar contribuint al nostre malestar.
Aquest procés m’ha portat a fer-me preguntes incòmodes.
- Quantes vegades he prioritzat l’adaptació a les situacions per davant de l’autenticitat del que sentia realment?
- Quantes vegades he callat o minimitzat el que sentia per evitar conflictes?
- Quantes vegades he sostingut situacions que ja no em nodrien?
Mirant enrere, reconec alguns trets que m’han acompanyat tota la vida: una gran exigència, sentit de la responsabilitat, capacitat de compromís, sensibilitat, ideals elevats i una tendència constant a voler millorar allò que m’envolta.
Són qualitats valuoses, sens dubte. Però quan es desequilibren poden convertir-se en una càrrega. I, de vegades, allò que eren fortaleses es transformen en un avís imperatiu de canvi.
La frustració acumulada, el perfeccionisme, la dificultat per posar límits, la sensació de no poder desplegar tot el meu potencial o de viure massa condicionada per estructures que no sentia meves han anat deixant petjada.
El cos parla.
No sempre amb paraules agradables.
De vegades ho fa amb cansament, amb tensió, amb dolor o amb una aturada inesperada que ens obliga a escoltar.
Per això cada vegada dono més valor al treball psicocorporal.
Perquè hi ha experiències que no es resolen només pensant-les.
Necessiten ser sentides.
Necessiten ser expressades.
Necessiten ser transformades a través del cos.
Necessiten moviment i dansa.
Necessiten espais on puguem deixar de controlar i començar a escoltar.
Per a mi, aquest procés està sent una invitació a recuperar la flexibilitat, a expressar el que sento abans que es converteixi en frustració, a deixar de viure des de l’obligació i a acostar-me cada vegada més a allò que em fa sentir viva.
No puc controlar tot el que em passa.
Però sí que puc escoltar el missatge.
I avui el missatge és clar.
Ja no vull una vida construïda només des de la seguretat.
Vull una vida construïda també des de la veritat, la creativitat, el moviment i la llibertat.
Perquè no sento que el cos m’estigui castigant.
Sento que m’està mostrant el camí de tornada a casa.
Laia Estremeiro
Va de sentir, no d'entendre-ho tot
Tenir accés a tanta informació és un gran avenç.
Podem llegir, comparar, triar què ens interessa i què ens serveix. Això ens dona context, llenguatge i una certa comprensió sobre qui som i per on anem.
Però entendre no és transformar. La lectura pot ordenar, posar paraules, donar sentit… però no sempre mou. El canvi real no passa només pel cap, sinó quan ens deixem sentir al cos allò que incomoda, el que bloqueja, el que ens fa repetir patrons, vivències o conflictes.
Potser la pregunta no és quina informació et falta, sinó què estàs evitant sentir.
I si el proper pas no fos saber més, sinó escoltar-te d’una altra manera?
Entendre’t no sempre et transforma. Sentir-te, sí.
- Ser al cos
Laia Estremeiro
Les emocions no desapareixen.
Hi ha una idea que sovint oblidem: les emocions no marxen perquè les ignorem ni perquè ens repetim que “tot està bé”. Quan no les expressem, el cos les guarda. Les guarda en forma de tensió, de cansament, de pressió al pit, de nusos a la gola o d’una incomoditat difusa que no sempre sabem explicar.
El cos és honest. Allò que no pot sortir, ho reté i ho mostra en el moviment —o en la seva absència. Les emocions que no es mouen s’acumulen; les que poden circular, es transformen. No es tracta de fer grans gestos ni de “ballar bé”, sinó d’oferir al cos un espai segur perquè pugui expressar el que la ment ha intentat controlar o reprimir.
Potser no cal evitar les emocions, sinó acompanyar-les perquè puguin mutar en una forma més habitable. Quan una emoció es mou, deixa d’ofegar i es converteix en energia disponible.
Què passaria si escoltéssim el cos abans d’intentar entendre’l?
Laia Estremeiro
Decidir observar, viure i abandonar el control
Hi ha moments en què el més revolucionari no és fer més, sinó aturar-se a observar. Mirar què passa quan no intervenim, quan no corregim, quan no intentem portar l’experiència cap on creiem que “hauria” d’anar. Viure sense anticipar, sense dirigir constantment, és una decisió conscient que no sempre és fàcil.
El control sovint neix de la por. De no voler sentir massa, de no voler perdre l’equilibri aparent. Però el cos no entén d’estratègies: quan li deixem espai, mostra el que hi ha. Sensacions, emocions, impulsos. Abandonar el control no és rendir-se, és permetre que el cos prengui la paraula i confi ar que sap trobar el seu propi ordre.
I si, en lloc de controlar el procés, t’atrevissis a viure’l?
Què podria aparèixer si observessis sense intervenir, encara que sigui per uns instants?
UNEIX-TE A LA NOSTRA COMUNITAT
Si vols rebre informació, llegir els articles i rebre les promocions i descomptes de les nostres activitats, contacta’ns!