Blog
EL COS SENSE FILTRES
Idees, reflexions i confidències
Allò que pensen de mi: patrons heretats
L’herència i les pròpies prioritats són temes que tinc molt presents darrerament.
Ahir, precisament, mentre veia les dones que mostra La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, hi vaig reconèixer les meves àvies. L’obra parla de l’autocensura i del patró de validació externa: l’acceptació, el què diran de mi, l’amor condicionat a ser allò que crec que s’espera de mi…
És una herència generacional que ressona: àvies silenciades, servint i reprimint-se dins d’una estructura social marcada amb molta força pel què diran. I això no està tan lluny: aquesta era la realitat de la mare de la meva mare.
Després, la meva mare, intentant oferir la màxima escolta, però amb molt de control posat en la satisfacció externa, en l’elogi i en la xarxa social. L’altre t’aporta allò que creus que et falta i cobreix la teva carència interna.
I, dues generacions després, arriba a mi una malaltia que potser ve a fer explotar aquest patró emocional. El meu cos enmalalteix per fer-me canviar.
La importància de l’opinió de l’altre
Com em relaciono jo? Quina importància té per a mi l’opinió de l’altre?
Crec que he après a adaptar-me, a desenvolupar una enorme empatia i a prioritzar el benestar de l’altre. M’alimentava d’aquesta acceptació i d’aquesta complaença, però a un preu molt alt.
Ser la meva pròpia referent
El meu impuls intern és cada vegada més poderós i no vull ser reactiva. Per això és important posar el focus en el que vull jo, escoltar com em ressona i convertir-me en la meva pròpia referent.
Tot és tan subjectiu que buscar constantment una referència externa tampoc no té sentit.I això no vol dir haver de carregar-m’ho tot. Vol dir posar el focus a dins. Vol dir ser casa i ser llar de mi mateixa.
El treball de no agradar
Vol dir que allò que senti real en el meu cos i tot allò que consideri important ho he de poder mostrar. És important per a mi, peti qui peti i agradi a qui agradi.
Acceptar no agradar. Fer el treball de no agradar. Ser jo la meva llar i la meva intimitat emocional, i mostrar-me tal com soc.
Quan em connecto al meu propi canal, es produeix un canvi energètic: apareixen la coherència, l’escolta personal i la pau interna. I és des d’aquest lloc que puc acompanyar els altres sense deixar-me de banda.
I tu, què deixaries de fer —o què començaries a fer— si no necessitessis agradar?
Entre pells i l’acompanyament psicocorporal dels canvis vitals
Un procés de Dansa Moviment Teràpia per escoltar el cos, ampliar recursos i donar espai a qui emergeix
Hi ha moments en què la vida transforma el paisatge que coneixíem. Una separació, una pèrdua, una malaltia, la marxa dels fills, un canvi professional o un moviment interior profund poden obrir una etapa nova. Entre pells neix per acompanyar aquests períodes des del cos, el moviment, la paraula i la presència del grup.
La proposta crea un temps per reconèixer allò que canvia, escoltar les necessitats actuals i descobrir recursos que afavoreixen una manera més flexible i conscient de transitar la vida. Cada experiència troba un lloc propi dins d’un marc íntim, respectuós i compartit.
Entre pells
Entre pells és un grup estable d’acompanyament psicocorporal basat en la Dansa Moviment Teràpia. El nom parla d’aquells instants en què una forma de ser, relacionar-nos o sostenir-nos comença a quedar enrere mentre una nova manera d’habitar-nos pren forma.
El procés convida a deixar espai entre una pell i l’altra. Aquest espai intermedi acull la incertesa, la sensibilitat, la creativitat i la possibilitat de descobrir-nos des d’un lloc més proper a les necessitats del present.
Som cos vincle i experiència
Com a mamífers, creixem a través del vincle. L’atenció, l’afecte, la protecció i la sensació de seguretat participen en el nostre desenvolupament des de l’inici de la vida. Cada persona integra aquestes necessitats segons les relacions i les situacions viscudes, especialment durant la primera infància.
Aquest aprenentatge queda inscrit en la manera de respirar, moure’ns, apropar-nos, retirar-nos, demanar ajuda, posar límits i ocupar l’espai. Els patrons corporals i relacionals expressen formes d’adaptació que han tingut sentit al llarg de la nostra història. La consciència corporal permet observar-los, comprendre la seva funció i ampliar les possibilitats disponibles.
La nostra història influeix i, alhora, conserva capacitat de transformació. Quan un patró es fa visible, apareix l’oportunitat d’explorar altres respostes. El cos pot aprendre noves maneres de sostenir-se, regular-se, relacionar-se i avançar.
Els canvis vitals com a llindar
Al llarg de la vida travessem transicions de diferent intensitat. Algunes arriben suaument i d’altres reorganitzen la identitat, els vincles o els projectes. Una crisi pot esdevenir un llindar: un temps per mirar allò que fa mal, reconèixer allò que demana atenció i convertir l’experiència en una font de comprensió i creixement.
Ment, emoció i cos formen un procés integrat. Les vivències emocionals es manifesten en el ritme de la respiració, el batec, el ventre, la musculatura, la postura i la qualitat del moviment. Escoltar aquestes manifestacions amplia la informació disponible i ens apropa a una experiència més completa de nosaltres mateixes.
La Dansa Moviment Teràpia
La Dansa Moviment Teràpia utilitza el moviment, la consciència corporal i la comunicació encarnada com a vies d’acompanyament psicoterapèutic. El cos participa en l’expressió, la integració i la transformació de l’experiència. El moviment permet accedir a informació que sovint apareix abans que les paraules i facilita una exploració profunda des de la vivència.
Cada participant es mou des del seu propi punt de partida. La respiració, un gest petit, una pausa, un canvi de pes o un desplaçament per l’espai poden convertir-se en portes d’entrada al procés. La curiositat guia l’exploració i el ritme personal orienta la intensitat.
El sistema nerviós i l’energia corporal
L’energia corporal es pot percebre com vitalitat, impuls, tensió, expansió, recolliment o quietud. Aquestes qualitats es relacionen amb els canvis d’activació del sistema nerviós autònom i amb la manera com el cos es prepara per actuar, descansar, vincular-se o recuperar-se.
El sistema simpàtic mobilitza energia i prepara l’organisme per a una acció ràpida. El sistema parasimpàtic afavoreix el descans, la digestió, la recuperació i el retorn progressiu a l’equilibri. La regulació creix quan el cos pot passar de l’activació al repòs i del repòs a l’acció amb flexibilitat.
La respiració ofereix una via directa per relacionar-nos amb aquests estats. Una respiració lenta, còmoda i conscient pot afavorir calma i presència. El moviment, el suport del terra, l’orientació en l’espai i el vincle amb el grup amplien també els recursos de regulació.
Moviment lliure creativitat i potencial
Entre pells proposa una exploració creativa i oberta. Quan el control voluntari es torna més suau, el cos pot mostrar gestos, impulsos i qualitats menys conegudes. Aquesta disponibilitat obre un territori ric per descobrir parts pròpies, experimentar noves formes i ampliar el repertori de moviment.
La dansa creativa i contemporània aporta llibertat per jugar amb el pes, el temps, l’espai i el flux. Aquestes qualitats, inspirades en l’anàlisi del moviment de Rudolf Laban, permeten observar com iniciem una acció, com sostenim, cedim, decidim, ens orientem i entrem en relació.
Ampliar el moviment amplia també les opcions simbòliques i relacionals. Un cos amb més repertori pot assajar noves maneres de respondre, expressar-se i participar en la vida.
Posar límits comença abans de dir «no»: escoltar el cos per reconèixer què necessito
Sabem que tenim dret a dir que no. Sabem que una relació saludable ha de respectar els nostres límits. Podem haver llegit sobre assertivitat, haver treballat la comunicació i fins i tot saber exactament què hauríem de dir. I, alhora, quan arriba una situació real, pot passar una cosa molt diferent: dubtem, cedim, ens justifiquem o notem un malestar que no acabem de saber identificar. De vegades, fins i tot ens adonem que alguna cosa no ens anava bé quan ja ha passat.
Això em porta a una pregunta que m’interessa especialment: què passa entre saber que tinc dret a posar un límit i poder-lo reconèixer, expressar i sostenir quan el necessito?
Perquè posar un límit no comença quan pronunciem la paraula «no». Comença molt abans. Comença quan percebem què està passant dins nostre, quan distingim la comoditat de la incomoditat, quan reconeixem una necessitat i donem valor a allò que sentim. I continua quan podem confiar prou en aquesta percepció per tenir-la en compte, també quan entra en relació amb les necessitats o expectatives d’una altra persona.
Des d’aquesta mirada, un límit no és només una qüestió de comunicació. Té una dimensió corporal, emocional i relacional. Té a veure amb com ens escoltem, però també amb el que hem après sobre agradar, adaptar-nos, evitar el conflicte, cuidar els altres o ocupar el nostre propi espai.
Quan saber-ho no és suficient
Això no és una reflexió que faig només des de l’acompanyament professional. A mi també em passa. Puc saber què necessito, tenir clar quin límit voldria posar i, en canvi, notar que alguna cosa canvia quan he de sostenir-lo davant d’una altra persona. És una qüestió que continuo observant i treballant en el meu propi procés.
I precisament això m’ha portat a interessar-me per la distància que de vegades existeix entre allò que sabem i allò que podem fer quan estem dins d’una situació.
Puc saber que no necessito justificar-me i descobrir que estic donant explicacions interminables. Puc saber que tinc dret a prioritzar una necessitat i sentir culpa quan ho faig. Puc tenir clara una decisió i començar a dubtar-ne quan percebo el desacord de l’altre.
Aquí és on el cos esdevé especialment interessant. En lloc de preguntar-me únicament «per què faig això?», puc començar a observar «què em passa mentre ho estic fent?».
Què noto quan alguna cosa no em va bé? Ho percebo de seguida o necessito temps? Què em passa quan l’altra persona s’apropa més del que voldria? Puc marcar una distància? Què succeeix quan algú no està d’acord amb mi? Puc continuar percebent què necessito o començo a orientar tota la meva atenció cap a l’altre?
No es tracta d’interpretar el cos des de fora ni d’atribuir significats universals a una postura o a un moviment. Es tracta de recuperar el cos com una font d’informació sobre la pròpia experiència.
I aquí el moviment pot oferir-nos alguna cosa diferent de la paraula: la possibilitat d’experimentar.
Podem explorar què passa quan ocupem una mica més d’espai, quan modifiquem una distància, quan fem un gest per aturar algú, quan utilitzem la veu o quan ens donem uns segons abans de respondre. No busquem la resposta correcta. Observem què passa i podem provar altres possibilitats.
Això és important perquè l’objectiu no és passar de “cedeixo sempre” a “ara he de mantenir-me sempre ferma”. L’objectiu és ampliar la nostra capacitat d’elecció. Poder percebre què ens passa, reconèixer què necessitem i disposar de més recursos per decidir com volem actuar en cada situació.
Del cos a la vida
A Espai al Cos ens interessa precisament investigar aquesta dimensió dels processos de canvi: què pot aportar l’experiència corporal a allò que ja podem comprendre, pensar i explicar amb paraules.
Des de la metodologia SER AL COS treballem amb consciència corporal, moviment, creativitat i reflexió. No entenem el moviment com una activitat per desconnectar, relaxar-nos o simplement «alliberar emocions», sinó com una via per observar, explorar, experimentar i desenvolupar recursos personals.
Perquè l’objectiu final no és moure’ns diferent dins d’una sala. És que alguna cosa del que experimentem pugui arribar a la vida quotidiana: reconèixer abans una incomoditat, donar-nos temps abans de respondre, confiar una mica més en la pròpia percepció, expressar una necessitat, sostenir una decisió o demanar ajuda.
Aquesta és una de les idees que estem desenvolupant des de SER AL COS: entendre l’acompanyament psicocorporal com un procés d’aprenentatge i desenvolupament de recursos personals a través de l’experiència corporal.
I els límits són un territori especialment interessant des d’on investigar-ho.
D’aquestes preguntes neix el programa Límits en Moviment, una línia que estem desenvolupant a Espai al Cos a partir de la metodologia SER AL COS. Ens interessa explorar què necessitem per percebre, reconèixer, expressar i sostenir els nostres límits, i com el treball psicocorporal pot contribuir al desenvolupament de recursos vinculats a l’autoconeixement, l’autocura, la confiança en la pròpia percepció i l’autonomia.
Perquè un límit no és només dir «no». És poder reconèixer-me, confiar en el que percebo i actuar amb més coherència amb allò que sento, necessito i decideixo.
Quan la malaltia canvia la manera d’habitar el cos
Laia Estremeiro
Des que em van diagnosticar una malaltia autoimmune, una de les coses que més m’ha sorprès és fins a quin punt ha canviat la relació amb el meu cos. No em refereixo només als símptomes, al tractament o als controls mèdics, sinó a una transformació més profunda.
Abans em cansava i descansava quan podia, em trobava amb energia i feia coses, notava una molèstia i continuava amb el dia. Després d’un diagnòstic important, la espontaneïtat es trenca. Quan el cos ha fet alguna cosa que no esperaves i que no havies sabut anticipar, la confiança que hi tenies deixa de ser tan evident i estàs més pendent de cada canvi.
Aquesta experiència m’ha fet pensar molt en la diferència entre escoltar el cos i vigilar-lo. Escoltar implica poder reconèixer què sento, què necessito i quins límits tinc. Vigilar és una altra cosa: és observar el cos buscant-hi constantment indicis que alguna cosa no va bé. En el meu procés he descobert que recuperar-me també significa anar trobant un lloc entre aquests dos extrems, perquè no vull desconnectar-me del que em passa, però tampoc vull viure interpretant cada sensació des de la malaltia.
En lloc de preguntar-me únicament què hauria de fer per recuperar-me, m’interessa observar quin moviment està disponible, què passa emocionalment i com sento el cos. Aquesta exploració em retorna una informació diferent de la que rebo a través de les analítiques i de les visites mèdiques. La informació mèdica em diu com evoluciona la malaltia i és imprescindible; l’experiència corporal em diu com estic vivint jo dins d’aquest cos mentre tot això passa.
M’interessa pensar en una relació en què experiència corporal, coneixement de la malaltia i seguiment mèdic puguin conviure, sense que una dimensió pretengui substituir les altres.
També he començat a donar un altre valor a la força. Quan el cos ha estat malalt, experimentar que encara pot sostenir, empènyer, caminar, transferir pes o recuperar musculatura no és només una qüestió de condició física. Per a mi té a veure amb recuperar agència. La malaltia introdueix moltes situacions en què una altra persona decideix, interpreta o intervé sobre el teu cos: proves, tractaments, resultats, pautes, controls. Recuperar capacitat d’acció corporal em recorda que, dins de tot allò que no controlo, continua havent-hi un espai des del qual puc actuar.
Al mateix temps, no vull que aquesta recerca de capacitat es converteixi en una nova exigència. Una de les coses que qüestiono del discurs actual sobre salut és la facilitat amb què acabem transformant la vida en un programa infinit d’autocura. Hem de menjar bé, dormir bé, moure’ns, respirar, gestionar l’estrès, descansar, estar a la natura i mantenir una actitud adequada. Quan estàs malalta, aquesta acumulació de responsabilitats arriba a convertir el cos en una feina a temps complet i pots arribar a obsessionar-te. Sense pressa ni exigència.
M’interessa recuperar també el plaer i la vitalitat. Moure’m perquè m’agrada, sentir la natura, riure, escoltar música, descansar sense haver de justificar-ho, sentir força, contacte, curiositat o ganes. No vull relacionar-me amb el meu cos exclusivament per mantenir-lo sa. El cos no és només una cosa que cal cuidar; és el lloc des d’on visc.
Acompanyar corporalment la malaltia
Aquesta experiència també està transformant la meva manera d’entendre l’acompanyament. Quan una persona travessa un procés de malaltia, no tot passa per trobar explicacions o oferir eines. Hi ha una dimensió relacional que esdevé essencial: com som al costat d’algú quan el seu cos s’ha convertit en una font d’incertesa. La presència, el ritme, la capacitat de no precipitar una resposta, la distància, la mirada, el moviment i el silenci també formen part de la relació.
Aquí connecto especialment amb l’empatia Kinestèsica, entesa no com una manera d’interpretar què significa el cos de l’altra persona, sinó com una disponibilitat per percebre com està en relació. Hi ha persones que necessiten més espai, altres necessiten suport; hi ha moments d’expansió i moments de recolliment; ritmes que demanen ser seguits i altres que necessiten una pausa. Acompanyar des del cos implica no imposar immediatament un ritme extern, sinó construir una relació des de la qual la persona recuperi progressivament iniciativa i capacitat d’elecció.
La meva experiència és el punt de partida perquè és el lloc des d’on estic comprenent aquestes qüestions d’una manera que abans només podia conèixer professionalment. Però no vull convertir-la en el model amb què explicar l’experiència dels altres. Al contrari: viure-ho m’interroga sobre com escoltar millor cada procés sense donar per fet què significa estar malalta per a aquella persona.
D’aquí neix una part important del sentit que està adquirint Ser al cos: acompanyar el recorregut que va de la vigilància a l’escolta, de la por a l’exploració, de la pèrdua de confiança a l’agència, i del cos entès principalment com a lloc de malaltia al cos recuperat com a lloc de relació, moviment, plaer i vida.
Quan el cos s’acostuma a una emoció: moviment i creativitat per obrir nous camins
Les emocions tenen vida pròpia. L’estrès, la preocupació, la culpa, la ràbia o la tristesa apareixen gairebé automàticament davant de determinades situacions. Però… i si una part d’aquest automatisme no depengués només del que passa fora, sinó també del que el nostre cos ha après a repetir?
El cervell és extraordinàriament eficient. Tot allò que repetim moltes vegades acaba convertint-se en un hàbit. Això també passa amb les emocions. Si durant anys hem respost amb preocupació davant la incertesa o amb tensió davant qualsevol canvi, el cos acaba reconeixent aquests estats com a familiars.
No és que vulguem sentir-nos així. Simplement, el nostre cos coneix aquest camí millor que qualsevol altre.
El cos guarda la memòria de les emocions
Les emocions es manifesten en la respiració, en el to muscular, en la postura, en la manera de caminar, en la velocitat dels moviments o en la facilitat per mirar els altres als ulls.
Per això, moltes vegades, entendre què ens passa mentalment no és suficient. El cos continua reproduint patrons que s’han anat consolidant amb els anys. Podem tenir la sensació de donar voltes sempre al mateix lloc, com si canviessin les circumstàncies però la manera de sentir fos molt semblant. De fet, som tant fidels a la nostra manera de gestionar les emocions, que ens costa fins i tot pensar que podria ser diferent.
El moviment ens ajuda a sortir del cercle
Des de l’acompanyament psicocorporal i la Dansa Moviment Teràpia sabem que el moviment és molt més que un exercici físic.
Cada vegada que explorem una nova qualitat de moviment, canviem el ritme, ocupem l’espai d’una altra manera o permetem que aparegui un gest diferent, també estem oferint al sistema nerviós una experiència nova.
No es tracta de «moure’s per sentir-se millor”. Es tracta de descobrir que podem habitar el cos de formes diferents i que, quan el cos troba noves possibilitats, sovint també apareixen noves emocions, nous pensaments i noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb els altres.
El moviment es converteix així en un laboratori on podem experimentar sense necessitat de tenir totes les respostes.
Identificar abans de transformar
Abans de voler canviar una emoció, normalment, convé reconèixer-la.
Com és aquesta emoció al teu cos?
És pesada o lleugera?
T’impulsa cap endavant o et fa recular?
Et fa més petit/a o ocupa tot l’espai?
Té un ritme accelerat o lent?
Quan deixem de lluitar contra el que sentim i ho observem amb curiositat, apareix un espai des d’on és possible transformar-ho. No perquè l’emoció desaparegui, sinó perquè deixa de dirigir-nos de manera automàtica.
La creativitat obre nous camins
La creativitat no és patrimoni dels artistes.
És la capacitat de generar una resposta diferent davant d’una situació coneguda.
Cada petit canvi en el moviment és una invitació perquè el cervell construeixi connexions noves: un pas diferent, una respiració més ampla, una pausa, un gest inesperat, una mirada que abans evitàvem….
Són petites variacions que, repetides amb consciència, poden convertir-se en noves formes d’estar al món.
Una proposta
La pròxima vegada que notis que tornes a caure en una emoció coneguda, abans d’intentar canviar-la, pregunta’t:
- Què està fent el meu cos en aquest moment?
- Com estic respirant?
- Quina postura sostinc?
- Quin moviment necessita ara el meu cos que encara no li he permès?
Potser la resposta no arribarà en forma de paraules però pots obtener informació de la sensació corporal i aquesta observació t’obre la porta a una manera diferent de sentir, pensar i viure.
Viure en supervivència també deixa empremta al cos
Laia Estremeiro
Vivim totes les experiències a través del cos. Les emocions, l’estrès, la calma, la por, el cansament o l’alegria no només es pensen: també es manifesten en la respiració, el to muscular, el moviment, la postura i el funcionament del sistema nerviós.
Moltes persones viuen en un estat d’alerta permanent sense ni tan sols adonar-se’n. No perquè estiguin en perill en aquest moment, sinó perquè el seu sistema nerviós ha après que aquesta és la manera de funcionar. Amb els anys, sostenir-ho tot, anticipar-se als problemes, cuidar els altres abans que una mateixa, controlar el que pot passar o viure amb una tensió de fons deixa de ser una resposta puntual i es converteix en un patró adquirit.
El cos s’hi acostuma tant que ja gairebé no recorda què significa sentir-se realment segur, relaxat o disponible per al benestar. I precisament per això és tan difícil prendre’n consciència.
Sovint no ens n’adonem fins que alguna cosa ens obliga a aturar-nos: un esgotament, una malaltia, un atac d’ansietat, un dol, una ruptura o simplement la sensació que ja no podem continuar sostenint el ritme de sempre. És aleshores quan descobrim que no només estàvem cansades, sinó que feia molt de temps que vivíem en mode supervivència.
Des de la meva mirada, comprendre això és important, però no és suficient. Entendre amb la ment per què reaccionem d’una determinada manera no implica necessàriament que el cos deixi de reaccionar igual. El cos continua responent segons allò que ha après, perquè els patrons de protecció no són només idees: també són respiracions contingudes, tensions musculars, moviments limitats, emocions retingudes i respostes automàtiques del sistema nerviós.
Per això crec que la transformació necessita implicar també el cos.
La dansa moviment teràpia parteix d’aquesta premissa: el cos no és només el lloc on es manifesta el malestar, sinó també el lloc des d’on pot començar el canvi. A través del moviment conscient, de la respiració, de la presència i de l’experiència corporal, podem oferir al sistema nerviós una vivència diferent. No es tracta de forçar-lo a relaxar-se, sinó de crear les condicions perquè, a poc a poc, recuperi la sensació de seguretat que havia perdut.
En aquest sentit, trobo inspiradores algunes de les idees desenvolupades per Joe Dispenza sobre la relació entre el cos, les emocions i els patrons apresos. Més enllà del debat científic sobre algunes de les seves propostes, comparteixo la intuïció que el canvi profund no passa únicament per entendre el que ens ha passat, sinó per viure una experiència diferent que permeti al cos deixar enrere els patrons de supervivència.
Quan una ferida no s’ha pogut elaborar, no només queda en el record. També es reflecteix en la manera com habitem el cos, en com respirem, en com ens movem i en com respon el nostre sistema nerviós davant de la vida. Per això parlar, analitzar o explicar el dolor pot ser necessari, però no sempre és suficient per transformar-lo.
La transformació arriba quan ens permetem travessar l’experiència amb consciència corporal. Quan deixem de fugir del dolor i podem observar-lo, respirar-lo, sentir-lo i donar-li un espai perquè el cos també el pugui integrar. És aquí on, de mica en mica, el sistema nerviós aprèn que ja no cal viure sempre en alerta.
Deixem de sobreviure i ens permetem tornar a viure.
No era energia. Era tensió.
Durant molt temps vaig pensar que canviar consistia a entendre’m millor.
Llegir més. Reflexionar més. Analitzar més.
Quan alguna cosa es repetia a la meva vida, buscava explicacions. Intentava entendre per què em passava, d’on venia, què havia de fer diferent.
Però hi havia patrons que continuaven allà:l’exigència; la pressa; la sensació d’haver de fer més; la dificultat per descansar sense sentir que estava perdent el temps.
Els podia identificar perfectament i pensava que així, ho tenia controlat.
Però no. No els podia transformar.
Ara he entès que saber què em passa no és el mateix que veure com em passa.
I aquesta diferència l’estic començant a descobrir quan deixo de buscar només respostes amb la ment i començo a escoltar el cos i sentir-me de debò.
Sento que moltes coses que considerava part de la meva personalitat són, en realitat, patrons apresos: maneres d’organitzar-me, de relacionar-me, de sentir-me segura.
Fins i tot confonent activació amb vitalitat.
Pensava que era energia. Però crec que sovint era més proper a la tensió.
Una tensió tan habitual que havia deixat de notar-la.
El meu cos estava preparat per fer, resoldre, anticipar, sostenir.
Fins i tot quan no era necessari.
Quan intentava parar, apareixia una certa inquietud. Quan no produïa, alguna cosa dins meu s’incomodava. Com si la quietud fos un lloc només habitat per atendre una altra persona o en moments concrets per a una funció concreta.
I la vida et para. I el cos et posa el límit.
I aquí és on començo a entendre que el treball no consisteix a esforçar-me més per canviar. Sinó a deixar d’estrènyer.
A abaixar el volum d’aquest patró. A donar-me permís per no respondre immediatament a aquella empenta interna que sempre em portava cap endavant.
I a poc a poc, començar a explorar altres maneres d’estar.
La quietud.
Una quietud habitada.
Una quietud des de la qual podia escoltar.
Sentir la respiració, el pes del cos, els suports.
Notar què passa quan deixo de fer.
I des d’aquí comença a aparèixer una altra qualitat de moviment. Un moviment menys dirigit. Menys controlat. Més orgànic i plaent.
Permetre’m la presència, que el cos trobi el seu propi ritme.
I en aquests moments començo a descobrir una cosa que m’ha semblat molt valuosa:
Quan deixem d’alimentar un patró, apareix espai perquè en neixin d’altres.
Nous camins. Noves maneres de respondre. Noves formes de relacionar-nos.
Primer amb nosaltres mateixes. Amb les nostres necessitats. Amb els nostres límits.
Amb els nostres errors. Amb la nostra vulnerabilitat.
Crear les condicions perquè emergeixi una altra manera d’estar, més coherent, més amable, més connectada amb allò que realment sentim.
El cos hi té molt a dir.
Perquè els patrons no només viuen en els pensaments. Viuen en la respiració. En el to muscular. En la manera com sostenim el pes. En la velocitat amb què ens movem. En com ocupem l’espai.
I és també a través del cos que podem començar a descobrir altres possibilitats.
I de recuperar parts de nosaltres que havien quedat amagades sota anys de supervivència.
Laia Estremeiro
Quan el cos deixa de callar
Fa uns dies vaig rebre un diagnòstic que m’ha sacsejat profundament: una hepatitis autoimmune.
No crec que les malalties tinguin una única causa ni que es puguin explicar només des de les emocions. Entenc que hi ha una base científica, una predisposició genètica i altres factors ambientals associats.
Però també crec que les crisis importants de la vida poden convertir-se en una oportunitat per mirar-nos amb més honestedat. Per preguntar-nos quins factors del nostre entorn, de la nostra manera de viure i de sentir poden estar contribuint al nostre malestar.
Aquest procés m’ha portat a fer-me preguntes incòmodes.
- Quantes vegades he prioritzat l’adaptació a les situacions per davant de l’autenticitat del que sentia realment?
- Quantes vegades he callat o minimitzat el que sentia per evitar conflictes?
- Quantes vegades he sostingut situacions que ja no em nodrien?
Mirant enrere, reconec alguns trets que m’han acompanyat tota la vida: una gran exigència, sentit de la responsabilitat, capacitat de compromís, sensibilitat, ideals elevats i una tendència constant a voler millorar allò que m’envolta.
Són qualitats valuoses, sens dubte. Però quan es desequilibren poden convertir-se en una càrrega. I, de vegades, allò que eren fortaleses es transformen en un avís imperatiu de canvi.
La frustració acumulada, el perfeccionisme, la dificultat per posar límits, la sensació de no poder desplegar tot el meu potencial o de viure massa condicionada per estructures que no sentia meves han anat deixant petjada.
El cos parla.
No sempre amb paraules agradables.
De vegades ho fa amb cansament, amb tensió, amb dolor o amb una aturada inesperada que ens obliga a escoltar.
Per això cada vegada dono més valor al treball psicocorporal.
Perquè hi ha experiències que no es resolen només pensant-les.
Necessiten ser sentides.
Necessiten ser expressades.
Necessiten ser transformades a través del cos.
Necessiten moviment i dansa.
Necessiten espais on puguem deixar de controlar i començar a escoltar.
Per a mi, aquest procés està sent una invitació a recuperar la flexibilitat, a expressar el que sento abans que es converteixi en frustració, a deixar de viure des de l’obligació i a acostar-me cada vegada més a allò que em fa sentir viva.
No puc controlar tot el que em passa.
Però sí que puc escoltar el missatge.
I avui el missatge és clar.
Ja no vull una vida construïda només des de la seguretat.
Vull una vida construïda també des de la veritat, la creativitat, el moviment i la llibertat.
Perquè no sento que el cos m’estigui castigant.
Sento que m’està mostrant el camí de tornada a casa.
Quan el cos s’acostuma a una emoció: moviment i creativitat per obrir nous camins
Les emocions tenen vida pròpia. L’estrès, la preocupació, la culpa, la ràbia o la tristesa apareixen gairebé automàticament davant de determinades situacions. Però… i si una part d’aquest automatisme no depengués només del que passa fora, sinó també del que el nostre cos ha après a repetir?
El cervell és extraordinàriament eficient. Tot allò que repetim moltes vegades acaba convertint-se en un hàbit. Això també passa amb les emocions. Si durant anys hem respost amb preocupació davant la incertesa o amb tensió davant qualsevol canvi, el cos acaba reconeixent aquests estats com a familiars.
No és que vulguem sentir-nos així. Simplement, el nostre cos coneix aquest camí millor que qualsevol altre.
El cos guarda la memòria de les emocions
Les emocions es manifesten en la respiració, en el to muscular, en la postura, en la manera de caminar, en la velocitat dels moviments o en la facilitat per mirar els altres als ulls.
Per això, moltes vegades, entendre què ens passa mentalment no és suficient. El cos continua reproduint patrons que s’han anat consolidant amb els anys. Podem tenir la sensació de donar voltes sempre al mateix lloc, com si canviessin les circumstàncies però la manera de sentir fos molt semblant. De fet, som tant fidels a la nostra manera de gestionar les emocions, que ens costa fins i tot pensar que podria ser diferent.
El moviment ens ajuda a sortir del cercle
Des de l’acompanyament psicocorporal i la Dansa Moviment Teràpia sabem que el moviment és molt més que un exercici físic.
Cada vegada que explorem una nova qualitat de moviment, canviem el ritme, ocupem l’espai d’una altra manera o permetem que aparegui un gest diferent, també estem oferint al sistema nerviós una experiència nova.
No es tracta de «moure’s per sentir-se millor”. Es tracta de descobrir que podem habitar el cos de formes diferents i que, quan el cos troba noves possibilitats, sovint també apareixen noves emocions, nous pensaments i noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb els altres.
El moviment es converteix així en un laboratori on podem experimentar sense necessitat de tenir totes les respostes.
Identificar abans de transformar
Abans de voler canviar una emoció, normalment, convé reconèixer-la.
Com és aquesta emoció al teu cos?
És pesada o lleugera?
T’impulsa cap endavant o et fa recular?
Et fa més petit/a o ocupa tot l’espai?
Té un ritme accelerat o lent?
Quan deixem de lluitar contra el que sentim i ho observem amb curiositat, apareix un espai des d’on és possible transformar-ho. No perquè l’emoció desaparegui, sinó perquè deixa de dirigir-nos de manera automàtica.
La creativitat obre nous camins
La creativitat no és patrimoni dels artistes.
És la capacitat de generar una resposta diferent davant d’una situació coneguda.
Cada petit canvi en el moviment és una invitació perquè el cervell construeixi connexions noves: un pas diferent, una respiració més ampla, una pausa, un gest inesperat, una mirada que abans evitàvem….
Són petites variacions que, repetides amb consciència, poden convertir-se en noves formes d’estar al món.
Una proposta
La pròxima vegada que notis que tornes a caure en una emoció coneguda, abans d’intentar canviar-la, pregunta’t:
- Què està fent el meu cos en aquest moment?
- Com estic respirant?
- Quina postura sostinc?
- Quin moviment necessita ara el meu cos que encara no li he permès?
Potser la resposta no arribarà en forma de paraules però pots obtener informació de la sensació corporal i aquesta observació t’obre la porta a una manera diferent de sentir, pensar i viure.
Viure en supervivència també deixa empremta al cos
Laia Estremeiro
Vivim totes les experiències a través del cos. Les emocions, l’estrès, la calma, la por, el cansament o l’alegria no només es pensen: també es manifesten en la respiració, el to muscular, el moviment, la postura i el funcionament del sistema nerviós.
Moltes persones viuen en un estat d’alerta permanent sense ni tan sols adonar-se’n. No perquè estiguin en perill en aquest moment, sinó perquè el seu sistema nerviós ha après que aquesta és la manera de funcionar. Amb els anys, sostenir-ho tot, anticipar-se als problemes, cuidar els altres abans que una mateixa, controlar el que pot passar o viure amb una tensió de fons deixa de ser una resposta puntual i es converteix en un patró adquirit.
El cos s’hi acostuma tant que ja gairebé no recorda què significa sentir-se realment segur, relaxat o disponible per al benestar. I precisament per això és tan difícil prendre’n consciència.
Sovint no ens n’adonem fins que alguna cosa ens obliga a aturar-nos: un esgotament, una malaltia, un atac d’ansietat, un dol, una ruptura o simplement la sensació que ja no podem continuar sostenint el ritme de sempre. És aleshores quan descobrim que no només estàvem cansades, sinó que feia molt de temps que vivíem en mode supervivència.
Des de la meva mirada, comprendre això és important, però no és suficient. Entendre amb la ment per què reaccionem d’una determinada manera no implica necessàriament que el cos deixi de reaccionar igual. El cos continua responent segons allò que ha après, perquè els patrons de protecció no són només idees: també són respiracions contingudes, tensions musculars, moviments limitats, emocions retingudes i respostes automàtiques del sistema nerviós.
Per això crec que la transformació necessita implicar també el cos.
La dansa moviment teràpia parteix d’aquesta premissa: el cos no és només el lloc on es manifesta el malestar, sinó també el lloc des d’on pot començar el canvi. A través del moviment conscient, de la respiració, de la presència i de l’experiència corporal, podem oferir al sistema nerviós una vivència diferent. No es tracta de forçar-lo a relaxar-se, sinó de crear les condicions perquè, a poc a poc, recuperi la sensació de seguretat que havia perdut.
En aquest sentit, trobo inspiradores algunes de les idees desenvolupades per Joe Dispenza sobre la relació entre el cos, les emocions i els patrons apresos. Més enllà del debat científic sobre algunes de les seves propostes, comparteixo la intuïció que el canvi profund no passa únicament per entendre el que ens ha passat, sinó per viure una experiència diferent que permeti al cos deixar enrere els patrons de supervivència.
Quan una ferida no s’ha pogut elaborar, no només queda en el record. També es reflecteix en la manera com habitem el cos, en com respirem, en com ens movem i en com respon el nostre sistema nerviós davant de la vida. Per això parlar, analitzar o explicar el dolor pot ser necessari, però no sempre és suficient per transformar-lo.
La transformació arriba quan ens permetem travessar l’experiència amb consciència corporal. Quan deixem de fugir del dolor i podem observar-lo, respirar-lo, sentir-lo i donar-li un espai perquè el cos també el pugui integrar. És aquí on, de mica en mica, el sistema nerviós aprèn que ja no cal viure sempre en alerta.
Deixem de sobreviure i ens permetem tornar a viure.
No era energia. Era tensió.
Durant molt temps vaig pensar que canviar consistia a entendre’m millor.
Llegir més. Reflexionar més. Analitzar més.
Quan alguna cosa es repetia a la meva vida, buscava explicacions. Intentava entendre per què em passava, d’on venia, què havia de fer diferent.
Però hi havia patrons que continuaven allà:l’exigència; la pressa; la sensació d’haver de fer més; la dificultat per descansar sense sentir que estava perdent el temps.
Els podia identificar perfectament i pensava que així, ho tenia controlat.
Però no. No els podia transformar.
Ara he entès que saber què em passa no és el mateix que veure com em passa.
I aquesta diferència l’estic començant a descobrir quan deixo de buscar només respostes amb la ment i començo a escoltar el cos i sentir-me de debò.
Sento que moltes coses que considerava part de la meva personalitat són, en realitat, patrons apresos: maneres d’organitzar-me, de relacionar-me, de sentir-me segura.
Fins i tot confonent activació amb vitalitat.
Pensava que era energia. Però crec que sovint era més proper a la tensió.
Una tensió tan habitual que havia deixat de notar-la.
El meu cos estava preparat per fer, resoldre, anticipar, sostenir.
Fins i tot quan no era necessari.
Quan intentava parar, apareixia una certa inquietud. Quan no produïa, alguna cosa dins meu s’incomodava. Com si la quietud fos un lloc només habitat per atendre una altra persona o en moments concrets per a una funció concreta.
I la vida et para. I el cos et posa el límit.
I aquí és on començo a entendre que el treball no consisteix a esforçar-me més per canviar. Sinó a deixar d’estrènyer.
A abaixar el volum d’aquest patró. A donar-me permís per no respondre immediatament a aquella empenta interna que sempre em portava cap endavant.
I a poc a poc, començar a explorar altres maneres d’estar.
La quietud.
Una quietud habitada.
Una quietud des de la qual podia escoltar.
Sentir la respiració, el pes del cos, els suports.
Notar què passa quan deixo de fer.
I des d’aquí comença a aparèixer una altra qualitat de moviment. Un moviment menys dirigit. Menys controlat. Més orgànic i plaent.
Permetre’m la presència, que el cos trobi el seu propi ritme.
I en aquests moments començo a descobrir una cosa que m’ha semblat molt valuosa:
Quan deixem d’alimentar un patró, apareix espai perquè en neixin d’altres.
Nous camins. Noves maneres de respondre. Noves formes de relacionar-nos.
Primer amb nosaltres mateixes. Amb les nostres necessitats. Amb els nostres límits.
Amb els nostres errors. Amb la nostra vulnerabilitat.
Crear les condicions perquè emergeixi una altra manera d’estar, més coherent, més amable, més connectada amb allò que realment sentim.
El cos hi té molt a dir.
Perquè els patrons no només viuen en els pensaments. Viuen en la respiració. En el to muscular. En la manera com sostenim el pes. En la velocitat amb què ens movem. En com ocupem l’espai.
I és també a través del cos que podem començar a descobrir altres possibilitats.
I de recuperar parts de nosaltres que havien quedat amagades sota anys de supervivència.
Laia Estremeiro
Quan el cos deixa de callar
Fa uns dies vaig rebre un diagnòstic que m’ha sacsejat profundament: una hepatitis autoimmune.
No crec que les malalties tinguin una única causa ni que es puguin explicar només des de les emocions. Entenc que hi ha una base científica, una predisposició genètica i altres factors ambientals associats.
Però també crec que les crisis importants de la vida poden convertir-se en una oportunitat per mirar-nos amb més honestedat. Per preguntar-nos quins factors del nostre entorn, de la nostra manera de viure i de sentir poden estar contribuint al nostre malestar.
Aquest procés m’ha portat a fer-me preguntes incòmodes.
- Quantes vegades he prioritzat l’adaptació a les situacions per davant de l’autenticitat del que sentia realment?
- Quantes vegades he callat o minimitzat el que sentia per evitar conflictes?
- Quantes vegades he sostingut situacions que ja no em nodrien?
Mirant enrere, reconec alguns trets que m’han acompanyat tota la vida: una gran exigència, sentit de la responsabilitat, capacitat de compromís, sensibilitat, ideals elevats i una tendència constant a voler millorar allò que m’envolta.
Són qualitats valuoses, sens dubte. Però quan es desequilibren poden convertir-se en una càrrega. I, de vegades, allò que eren fortaleses es transformen en un avís imperatiu de canvi.
La frustració acumulada, el perfeccionisme, la dificultat per posar límits, la sensació de no poder desplegar tot el meu potencial o de viure massa condicionada per estructures que no sentia meves han anat deixant petjada.
El cos parla.
No sempre amb paraules agradables.
De vegades ho fa amb cansament, amb tensió, amb dolor o amb una aturada inesperada que ens obliga a escoltar.
Per això cada vegada dono més valor al treball psicocorporal.
Perquè hi ha experiències que no es resolen només pensant-les.
Necessiten ser sentides.
Necessiten ser expressades.
Necessiten ser transformades a través del cos.
Necessiten moviment i dansa.
Necessiten espais on puguem deixar de controlar i començar a escoltar.
Per a mi, aquest procés està sent una invitació a recuperar la flexibilitat, a expressar el que sento abans que es converteixi en frustració, a deixar de viure des de l’obligació i a acostar-me cada vegada més a allò que em fa sentir viva.
No puc controlar tot el que em passa.
Però sí que puc escoltar el missatge.
I avui el missatge és clar.
Ja no vull una vida construïda només des de la seguretat.
Vull una vida construïda també des de la veritat, la creativitat, el moviment i la llibertat.
Perquè no sento que el cos m’estigui castigant.
Sento que m’està mostrant el camí de tornada a casa.
Laia Estremeiro
Va de sentir, no d'entendre-ho tot
Tenir accés a tanta informació és un gran avenç.
Podem llegir, comparar, triar què ens interessa i què ens serveix. Això ens dona context, llenguatge i una certa comprensió sobre qui som i per on anem.
Però entendre no és transformar. La lectura pot ordenar, posar paraules, donar sentit… però no sempre mou. El canvi real no passa només pel cap, sinó quan ens deixem sentir al cos allò que incomoda, el que bloqueja, el que ens fa repetir patrons, vivències o conflictes.
Potser la pregunta no és quina informació et falta, sinó què estàs evitant sentir.
I si el proper pas no fos saber més, sinó escoltar-te d’una altra manera?
Entendre’t no sempre et transforma. Sentir-te, sí.
- Ser al cos
Laia Estremeiro
Les emocions no desapareixen.
Hi ha una idea que sovint oblidem: les emocions no marxen perquè les ignorem ni perquè ens repetim que “tot està bé”. Quan no les expressem, el cos les guarda. Les guarda en forma de tensió, de cansament, de pressió al pit, de nusos a la gola o d’una incomoditat difusa que no sempre sabem explicar.
El cos és honest. Allò que no pot sortir, ho reté i ho mostra en el moviment —o en la seva absència. Les emocions que no es mouen s’acumulen; les que poden circular, es transformen. No es tracta de fer grans gestos ni de “ballar bé”, sinó d’oferir al cos un espai segur perquè pugui expressar el que la ment ha intentat controlar o reprimir.
Potser no cal evitar les emocions, sinó acompanyar-les perquè puguin mutar en una forma més habitable. Quan una emoció es mou, deixa d’ofegar i es converteix en energia disponible.
Què passaria si escoltéssim el cos abans d’intentar entendre’l?
Laia Estremeiro
Decidir observar, viure i abandonar el control
Hi ha moments en què el més revolucionari no és fer més, sinó aturar-se a observar. Mirar què passa quan no intervenim, quan no corregim, quan no intentem portar l’experiència cap on creiem que “hauria” d’anar. Viure sense anticipar, sense dirigir constantment, és una decisió conscient que no sempre és fàcil.
El control sovint neix de la por. De no voler sentir massa, de no voler perdre l’equilibri aparent. Però el cos no entén d’estratègies: quan li deixem espai, mostra el que hi ha. Sensacions, emocions, impulsos. Abandonar el control no és rendir-se, és permetre que el cos prengui la paraula i confi ar que sap trobar el seu propi ordre.
I si, en lloc de controlar el procés, t’atrevissis a viure’l?
Què podria aparèixer si observessis sense intervenir, encara que sigui per uns instants?
UNEIX-TE A LA NOSTRA COMUNITAT
Si vols rebre informació, llegir els articles i rebre les promocions i descomptes de les nostres activitats, contacta’ns!